Comença el Mundial!

Comença el Mundial!

22/11/2017, 16:11 / 0 comentari(s)

Després de 12 fantàstics dies a Madrid, marxem de la ciutat amb un somriure enorme però a la vegada trist pels comiats.

A Madrid tots hi tornarem la darrera setmana del Camp ja que és on tenen lloc les finals de la Copa del Món, però els companys que han estat destinats a Granada i Sevilla hi aniran la penúltima setmana de semifinals a Madrid, i els que han anat a Gran Canaria i Bilbao anirem durant les semifinals a Barcelona, per la qual cosa seran entre dues i tres setmanes que no veurem a tots aquells que no van a la mateixa seu que nosaltres.

A part d'aquest sentiment nostàlgic, la felicitat que ens envaeix ens dibuixa un somriure gegant! La Cristina i el Ricky estan ja instal·lats a Gran Canaria, investigant les pistes de bàsquet que hi han al voltant, els supermercats... Són com petites grans aventures que no paren de sorprendre'ns, aventures que estem aprofitant i gaudint al màxim... I això només ha fet que començar!!!

L'Edu encara està viatjant cap a Sevilla amb el seu grup de treball i jo cap a Bilbao, amb unes ganes tremendes d'arribar-hi.

Ahir al vespre vàrem tenir el primer contacte pràctic amb l'organització del Mundial i la FEB:
Als que dominàvem el castellà ens van demanar que si podíem fer d'acomodadors durant el partit amistós d'Espanya contra Argentina. Acostumats a obrir la boca en veure el Poliesportiu d'Andorra ple de persones els dies dels play-offs o dies de partits importants, no tenim paraules per descriure la sensació de pell de gallina que vàrem sentir en veure el Palacio de los Deportes de Madrid replet d'espectadors, banderes espanyoles, vibracions...

En moments com aquest és quan te n'adones que tant sols ets un petit granet de sorra en mig d'infinites platges, però que existir i ser conscient d'aquesta sort ja és suficient per ser feliç.

I un cop començat el partit, reflexionar i adonar-te'n que has estat tu qui ha acomodat a un o dos centenars de persones de les 14.000 del pavelló et fa treure un somriure més... Una experiència més a la motxilla, tot i que la feina que ens va tocar fer no té res a veure amb la que ens tocarà dur a terme a les corresponents seus on estem viatjant, ja que ni el nivell de responsabilitat ni d'hores laborals serà comparable, però l'aventura i l'experiència no ens la treu ningú.

Ara restem impacients per conèixer què ens tocarà fer exactament, els nostres directors, quines seran les primeres ordres, que fins el 30 no comença el primer partit.... MOLTS NERVIS.

Mentrestant la convivència entre el grup molt més reduït facilita el contacte, les confiances... I es comença a agafar estima a tots els membres.

Semblava impossible però aquesta experiència ens està canviant com a persones!