El guió fet miques. Avui tenia previst parlar dels atletes, dels altres atletes, però una improvisada excursió al "poble", en el sentit de popular, m'ha fet veure com uns atletes llunyans podíem ser guarnits no de corones de llaurer victorioses, sinó d'estima i admiració humana.

Sortir de les escales del metro, i brollar de terra per aparèixer en un altre món, demana un esforç de contemplació.

Les primeres sensacions són d'haver saltat d'una peixera a un altra, a on la teva immersió fa aturar momentàniament als altres peixos. Ells continuen el seu fluir, encuriosits, i nosaltres ens sentim com una expedició d'una Ciutat Estat del Quattrocento a l'Orient llunyà.

Els nostre camí ens porta a una zona turística, el Temple de Confuci, però no com una torre de Babel, sinó com la seva expressió de diversió, d'oci i esbarjo.

Xinesos, només xinesos gaudint de l'espai, de les seves botigues, dels seus restaurants.

I allà, nosaltres, els atletes d'Andorra, hem passat a formar part d'aquell matí de passeig dels turistes locals. Ens han transmès la seva admiració per venir fins a ells. Ens han observat, somrigut, saludat, fotografiat...ens han demanat de formar part dels seus records, dels seus moments feliços...i ens hem donat...

La nostra medalla emocional; la que ens han penjat al coll en sentit figurat; la de Confuci, aquell pensador que es situa en el temps cap als 500 a.c. i que predicava essencialment la bona conducta a la vida. Res més del que hem vist des de la nostra arribada ja fa uns dies. Res més del que esperem mostrar al món en aquest viatge màgic al Youth Olympic Games de Nanjing 2014.

Vols compartir-ho a les teves xarxes socials?