Per FAB | 01/02/2016
És comú escoltar entre els jugadors que no solen ser habitualment titulars, o tenir molts minuts, queixar-se sobre les diferències en el tracte que té l'entrenador amb ell i amb altres jugadors.
D'altra banda, l'entrenador, en aquests casos, sol lamentar-se per idèntiques raons. Des del seu punt de vista, el jugador no interpreta el missatge, no rendeix quan cal i no respon a la confiança que ell li està donant.
Per al jugador, evidentment, la pressió que sent quan el convoquen el desborda, al punt que no pot rendir com ell voldria. Per a l'entrenador, el jugador no aconsegueix concordar en la sintonia de l'equip. I cap està faltant a la veritat.
Llavors? El problema no està en un ni en un altre, sinó en la manera en com s'estan comunicant. Evidentment, el missatge o la manera en què l'entrenador creu estar donant-li confiança al jugador, arriba a aquest últim amb una càrrega o intensitat tal que es tradueix en una pressió que no el deixa rendir en plenitud.
En els esports d'equip, és normal que tots o la gran majoria dels jugadors siguin suplents en algun moment de la temporada. Encara que la suplència, com és normal, resulti dura i insatisfactòria, els jugadors han d'aprendre a acceptar-la com a part d'aquest esport, adaptant-se a ella sense acomodar-se, al més aviat possible, evitant abans de res els problemes i conflictes amb l'entrenador o els companys.
Per a això hauran de realitzar ràpidament una adaptació mental que els permeti entrenar amb el grau de motivació apropiat, l'autoconfiança necessària per perseverar en l'esforç, el nivell d'activació i concentració adequat a cada moment, i l'autocontrol emocional i la tolerància a la frustració suficients per seguir progressant i estar preparats per ajudar a l'equip quan l'entrenador ho consideri oportú.
La pèrdua de la titularitat pot resultar molt estressant per a molts esportistes, ja que genera incertesa (no tenen clar el que espera l'entrenador d'ells ni el seu futur proper), conflicte amb altres companys (en haver de competir pel mateix lloc), pressió per ser avaluat (entrenadors, companys, familiars...), pèrdua d'autoestima (en sentir-se culpables per defraudar a uns altres i no aconseguir el que s'espera d'ells)....
Saber manejar un equip no és gens fàcil, i una de les situacions més difícils de gestionar és saber manejar una convocatòria. Saber gestionar el moment en què decideixes l'equip titular, els jugadors suplents i aquells jugadors que no van a anar convocats.
Perquè és difícil? Hi ha diferents maneres de gestionar les convocatòries o l'equip titular. Per exemple, anem a parlar del mètode de les rotacions. Mitjançant aquest mètode el que es busca és anar rotant a l'equip en gairebé tots els partits, a raó de 3-4 posicions o jugadors nous pel que fa al partit anterior, buscant així que tots els jugadors se sentin importants, que tots els jugadors estiguin en la millor forma possible i que tots estiguin llestos tota la temporada i preparats per jugar a qualsevol moment.
Funciona? Sí, però amb matisos, ja que arribarà un punt en la temporada en què arribin els partits de major exigència o els més importants i en aquest moment l'entrenador es veu en una difícil situació: Segueixo rotant en aquests partits o trec al meu millor equip titular?
Si segueix rotant, l'harmonia d'equip es manté encara que s'arrisca a perdre una mica de qualitat o de nivell posant a jugadors de menys nivell. Si tria al seu millor equip possible, s'arrisca al fet que els jugadors suplents s'adonin de quin és el seu paper real i que se sentin en certa manera es compleix a certs moments i en altres moments no.
Una altra opció seria tenir un equip titular més o menys establert, variant potser un jugador o dos cada setmana en funció de com hagin anat els entrenaments o de com hagin rendit en el partit anterior, però si no hi ha novetats sempre es triaria el mateix equip inicial.
Funciona? El que s'aconsegueix amb això és tenir un equip inicial que es coneix molt bé doncs sempre juguen junts. A més sol ser l'equip de més nivell possible, aquell en el qual hi ha més confiança a l'hora d'aconseguir la victòria. Però també té aspectes negatius, com poden ser el cansament acumulat dels jugadors en ser sempre els mateixos els que juguen i tenen major desgast i a més hi ha un altre perill: la banqueta de suplents.
Per a un jugador no és fàcil assumir una suplència. Òbviament tots els jugadors entrenen per ser titulars, ningú entrena per ser suplent. Però pot arribar un punt en la temporada en què si tu creus que estàs entrenant el millor que pots i encara així sempre ets suplent, potser que arribis a acomodar-te en aquesta posició ja que saps que no tens res a fer per sortir com a titular, i per tant el jugador assumeix el seu rol però de forma negativa ja que es relaxa.
Per aquest motiu és molt important enfortir psicològicament als esportistes a través de l'entrenament, gestionant de forma adequada la motivació i l'autoconfiança, plantejant objectius i reptes assolibles que els obliguin a realitzar un sobre esforç, mobilitzant tots els seus recursos i habilitats de forma controlada, és a dir gestionant correctament els èxits i fracassos, perquè així puguin aprendre a funcionar correctament, superant les dificultats i aconseguint els objectius marcats per ells mateixos.
D'aquesta forma s'aconsegueix que davant una situació negativa (la perduda de titularitat), el jugador sigui capaç de convertir-la en un repte (tornar a fer-se amb un lloc en l'equip) i estant motivat i amb confiança, ja que encara que sap de la dificultat que comporta aconseguir el seu objectiu (tornar a ser titular) té clar els recursos i habilitats que disposa o ha de desenvolupar per aconseguir-ho, perquè ja ha passat per situacions similars amb èxit i fracàs.
Per poder realitzar aquest sobre esforç físic i mental, el jugador ha de centrar-se en el que depèn d'ell, esforçant-se i aprofitant els entrenaments al 100%, potenciant els seus punts forts i treballant els seus punts de millora.
